Un nou demà

09/04/2020

Aquesta edició de L’Hipòdrom és la fotografia de l’endemà. Quin món ens trobarem quan tot això acabi? Quin nou ordre mundial s’imposarà? Quin model d’Estat tindrà la Conca d’Òdena? Qui serà el candidat del Partit Caníbal

Són només alguns dels dubtes que queden resolts en aquest podcast multivitamínic de menys d’una hora. No hi ha ni un bri d’esperança, estimat oient, perquè t’estimem molt, però estimem encara més la veritat.

Addicionalment, inclou una guia pràctica per sobreviure a l’apocalipsi (desplegable en tres guies pràctiques per sobreviure a l’apocalipsi), una fake news delirant que va desmentir la policia i un nou episodi d’Homes que ploren, el consultori que la teva masculinitat fràgil demana a crits.

També ens pots escoltar a Spotify!

Fitxa tècnica

Capítol8
Durada59 minuts
Data d'emissió09/04/2020
Format de l'arxiump3
Pes de l'arxiu150MB
Hi intervenenCarles Foguet, Jordi Graupera, Albert Lloreta, Marq Martí, Manel Vidal, Senyor Llimona, Federico de Todos los Santos, Arturo Puente, Oye Sherman
ProduccióEnric Gusó

Introducció de Manel Vidal

Boris Vián va ser un escriptor, traductor i músic de jazz, enginyer de professió, que va viure a mitjans del segle 20 a París. Va escriure novel·les, poemes i obres de teatre, va sovintejar la intel·lectualitat existencialista de l’època, i es va fer col·lega de penya que ho petava bastant en el tema del jazz, com Miles Davis o Charlie Parker.

El 1946 va escriure “Escopiré sobre les vostres tombes”, una novel·la policíaca que va ser prohibida poc després de publicar-se, per considerar-se immoral i pornogràfica.

Més de 10 anys després es va fer l’adaptació cinematogràfica d’’Escopiré sobre les vostres tombes’. Boris Vián inicialment s’havia d’encarregar del guió de la pel·lícula, però es va barallar primer amb la productora, després amb el director i finalment amb el guionista, i va acabar apartat de l’adaptació de la seva pròpia novel·la.

El 23 de juny de 1959 Boris Vian va anar, d’incògnit, al petit cinema prop dels camps Elisis on s’estrenava la pel·lícula. Va seure entre el públic, anònim, i es va disposar a veure què havien fet amb la seva novel·la.

I la cosa li devia semblar certament terrible, perquè a mitja pel·lícula va tenir un infart de miocardi i va morir.

La idea d’algú presenciant una perversió tan bèstia d’una creació seva, que no ho pot suportar.

Han agafat una obra teva i l’han escorxada, l’han violada completament, han fet una merda catedralícia i tu, que n’ets espectador, col·lapses i mors.

Potser Boris Vián va morir perquè tenia diabetis, o colesterol, o hipertensió. Potser tot plegat va ser una casualitat i li estava agradant la pel·lícula, i ha quedat com una història suada i perfecta perquè algú que no s’ha llegit cap dels seus llibres l’expliqui una aaaaltra vegada en un podcast per si algú encara no l’havia sentida.

Però en tot cas és una història útil. Perquè ens permet jugar amb els elements. Podem imaginar que el moment no és el juny del 1959, sinó el moment en què s’acabi el confinament actual. I que l’obra profanada en qüestió no és ‘Escopiré sobre les vostres tombes’, sinó la Humanitat. I que qui va de públic al petit cinema prop dels camps Elisis a veure què collons han fet amb la seva obra no és Boris Vián, sinó Déu. Déu porta una GoPro al cap i observa què hem fet els humans amb la humanitat.

S’ha acabat el confinament i a l’Hipòdrom us explicarem quin món ha quedat. Una versió apocalíptica i 100% lliure d’esperança.