Episodi Pilot (Mathias Rust)

06/02/2017

En Manel Vidal ens parla de Mathias Rust, el pilot alemany que durant la Guerra Freda va aterrar una avioneta davant el Kremlin. L’Albert Lloreta de la Rachel, una noia veneçolana-japonesa que acaba d’anar a viure a Barcelona. El Senyor Llimona ho farà del Projecte Cybersyn i de com aconseguir que les gallines ponguin més ous. L’Arturo Puente ens explicarà què és el nacionalisme banal i què té a veure amb la festa de Cap d’Any. El Marq Martí es promocionarà a si mateix i, de passada i per casualitat, ens parlarà de com Rússia va hackejar les eleccions americanes. En Jordi Graupera ens interromprà constantment i en Federico de Todos los Santos ens corregirà cada cop que ens equivoquem. En Carles Foguet té prohibit parlar de política per contracte i farà ‘Homes que Ploren’, un consultori.

També ens pots escoltar a Spotify!

Fitxa tècnica

Capitol1
Durada65 minuts
Data d'emissió6/2/2016
Format de l'arxiump3
Pes de l'arxiu60mb
Hi intervenenMarq Martí, Albert Lloreta, Jordi Graupera, Manel Vidal, Carles A. Foguet, Senyor Llimona, Federico de Todos los Santos, Arturo Puente
ProduccióEnric Gusó

Introducció de Manel Vidal

És dia 13 de maig de 1987. Som a les acaballes de la Guerra Freda, aquell conflicte on el bloc occidental-capitalista i l’oriental-comunista no s’acceptaven les sol·licituds d’amistat de Linkedin. Mathias Rust, un jove alemany de 18 anys, es disposa a fer una excursió: té previst sobrevolar el Mar del Nord amb la seva avioneta, una Cessna 172 P.

S’enlaira a Hamburg i fa una petita parada tècnica a Uetersen, encara a Alemanya. Des d’allà es dirigeix a les Illes Fèroe. Els següents dies passa per Keflavík (Islàndia), Bergen (Noruega) i el 25 de maig arriba a Finlàndia, concretament a Hèlsinki. Des d’allà, travessa la frontera entre Finlàndia i la Unió Soviètica en direcció Leningrad.

Prenent la via del tren com a referència, fa rumb cap a Moscou. Evidentment, en algun moment determinat, la defensa aèria russa (Voyska PVO), el detecta. Problemes. Hi ha una avioneta no identificada dirigint-se a Moscou. Es posen en marxa avions de combat MiG-23: el bo d’en Mathias ha begut oli. Recordem-ho: som enmig d’un conflicte internacional i és públic i notori que l’URSS no s’està per tonteries. Hòstia, el fregiran.

Però en aquest instant, 28 de maig de 1987, al cel moscovita hi succeeix quelcom inexplicable, una anomalia encara incompresa a dia d’avui: no passa absolutament res. La defensa aèria russa no pren cap decisió i Rust, després d’unes cinc hores i mitja de viatge, sobrevola la Plaça Roja i el Kremlin. De fet hi dóna unes quantes voltes: el molt sonat està buscant aparcament. Vol aparcar la seva avioneta al cor del comunisme. Però la Plaça Roja està massa concorreguda i finalment ha d’aterrar al cantó del Pont Bolshoy Moskvoretsky, molt a prop del Kremlin. Concretament, estaciona la màquina a la parada de busos de la Catedral de Sant Basili.

El primer que declara el nostre heroi és que el que l’ha empès a emprendre aquesta àrdua tasca és el desig de la pau mundial i l’entesa entre els pobles (sic). Immediatament, membres del KGB el detenen i, després d’un judici, se’l condemna a quatre anys de treballs forçats. Després de complir poc més d’un any de condemna, és posat en llibertat el 3 d’agost de 1988, amb la condició d’abandonar l’URSS i tornar cagant llets a Alemanya.

Paral·lelament, el ministre de defensa rus Sergei Sokolow i el responsable de la defensa aèria Alexander Koldunow (que acaben de fer el ridícul davant del món) són convidats amablement a jubilar-se per Michail Gorbatschow, que aprofita l’avinentesa per desprendre’s també de 300 membres adscrits a l’exèrcit.

El nostre heroi malviu els anys següents amb més pena que glòria, causant aldarulls diversos i deixant palesa la seva falta total d’enteniment. Però també passa a la història com l’home que va burlar, segurament sense voler-ho, la defensa soviètica; com aquell que va deixar en evidència la fragilitat d’un monstre que ja s’ensorrava.

Volia demostrar alguna cosa, amb aquesta performance? Pretenia reivindicar quelcom concret, arriscant la vida d’aquesta manera? És evident que no.

Se li va acudir. Segurament va dubtar un moment. Però ràpidament va auto-formular-se la pregunta que ha fet avançar la humanitat, el que ens ha fet evolucionar com a espècie, el que ens va empènyer a baixar de l’arbre, fer la Revolució Francesa, anar a la lluna, silenciar els grups de WhatsApp: ¿Que qué? ¿¡Que no hay huevos!? (Was? Ich? Keine Eier?!)

Mathias Rust, com ja haureu deduït, és un home valent, inconscient i profundament subnormal: un dels nostres.